5/7/09

´La Nova Cançó no només interessa als nostàlgics´

Gran coneixedor de la cançó catalana contemporània, el manresà signa un llibre que defuig el relat cronològic habitual i presenta el fenomen de la Nova Cançó amb un seguit d'articles de caire divers que testimonien la importància que va tenir i qui en van ser els protagonistes fa mig segle.
Els setze jutges, Raimon i els seus contemporanis, un llibre de l'editorial Cossetània que fa un repàs amè i aclaridor al passat recent de la cançó catalana, des de Lluís Serrahima al Grup de Folk passant per icones com Raimon, Llach, Serrat i Maria del Mar Bonet.

Fa un parell d'anys, el Parlament de Catalunya va concedir la Medalla d'Honor als membres del moviment d'Els setze jutges. Vostè que tracta amb alguns d'ells, quina sensació va veure que experimentaven?
Home, va sonar a "ja era hora!" Maria del Mar Bonet va estar molt bé quan va dir, aquell dia, que l'homenatge a Els setze jutges era també un homenatge a tota la gent que avui fa cançons.

La visibilitat de la cançó catalana és complicada?
Fa mig segle, quaranta anys, si a un locutor de ràdio li agradava una cançó, un cantant, el podia fer triomfar. Ara hi ha molts mitjans de comunicació, és molt més difícil.

Sembla una paradoxa, oi?
Vivim un moment en què fas una cançó, la penges al YouTube i al cap d'un minut la poden estar escoltant a Austràlia. La quota de mercat és molt gran... però el problema és fer saber a la gent que existeixes. Si tens nom, els mitjans et fan cas. En cas contrari, ho tens complicat.

D'on surt la idea de fer el llibre?
La revista Enderrock va fer un número especial de les noces d'or de la Nova Cançó i es va esgotar. Potser hi va contribuir que a la portada hi havia els Manel, però amb això sol no n'hi ha prou per acabar tota la tirada de la revista. Va ser el primer cop que no va haver-hi cap retorn a l'editorial. Llavors, vam pensar que en comptes de fer una reedició estaria bé editar un llibre, amb algunes ampliacions.

Senyal que la Nova Cançó no és un fòssil sinó que tot allò que va significar continua interessant?
El fenomen és de fa quaranta, cinquanta anys, no és actual, però hi ha la voluntat de recuperar el passat. Si la revista va tenir tant èxit segur que no va ser tan sols pels nostàlgics sinó també per la gent jove que vol saber què va significar tot allò.

El llibre no és una narració lineal sinó una successió d'articles de formats diversos. Per què?
Vam voler fer coses com escollir les cinquanta cançons més representatives, donar unes dades biogràfiques dels setze jutges, posar les lletres de les cançons del disc Audiència pública, que s'ofereix amb el llibre, ...

Lluís Serrahima va escriure el gener del 1959 l'article Ens calen cançons d'ara, a la revista Germinabit de l'abadia de Montserrat. Un escrit que es considera el moment fundacional de la Nova Cançó. No va tenir problemes amb la censura franquista quan es va publicar?
Bé, la veritat és que Serrahima va escriure l'article i després Miquel Porter i ell es van posar a fer cançons. Però hem de tenir en compte que Germinabit era una revista de públic molt reduït, i alguns dels que van començar a escriure cançons aleshores no l'havien llegit, com Raimon. És posteriorment, quan es fa la història del moviment, que es va tirant enrere, es troba l'article i se situa a l'inici de tot plegat. Ja ho diu Salvador Cardús: "els nostres orígens en els hem d'inventar".

Fos com fos, la idea va tenir acceptació. Els setze jutges, quan encara no eren setze, tenien candidats i gairebé feien càstings.
És un tema molt divertit! Recordo que, quan parlava amb Serrahima, ell em deia "no, no, nosaltres no examinàvem els qui volien entrar al grup". Però llavors, ell mateix pronunciava aquest verb en qualsevol altre moment. L'anècdota de Pau Riba que s'explica al llibre és ben certa. Li van dir que tenia veu de regadora espantosa i no el van acceptar. Més tard, Àngel Casas va dir que amb una sola regadora es pot regar tot un jardí. Tampoc no van deixar entrar Pere Tàpias, i en el seu lloc sí que van agafar Llach.

Fins quan va durar la Nova Cançó?
Jo situo el límit al 1968. La Cançó ja s'havia fet gran i ja no calia dir-ne Nova. De fet, intèrprets com Bonet, Subirachs i Llach ja van ser presentats com Novíssima Cançó. Senyal que l'etiqueta ja havia caducat.

El llibre també explica que la Nova Cançó va influir en altres cultures.
I tant. Mikel Laboa sempre ho reconeix. A bascos, gallecs... veure que Raimon cantava en català els va esperonar.

Entrevista de Toni Mata i Riu a Joaquim Vilarnau, autor de 50 anys de la cançó, al diari Regió7.