23/8/10

"Aigua pudenta", de Marc Capdevila

Aigua pudenta, aigua amb olor d’ous podrits, aigua sulfurosa, aigua que no purifica sinó que guareix, l’aigua d’un balneari, el de la població osonenca de Tona. Aquest és l’escenari de l’acció que ens presenta Marc Capdevila en una narració que bascula entre la realitat històrica que s’esdevé entre els anys 30-50 i la ficció pròpia de l’autor. La narració s’inicia en forma de testament. El testimoni escrit i gravat d’en Quel, el narrador-protagonista, al qual se li ha diagnosticat Alzheimer. Podem destacar tres característiques que donen cos a aquest text. La primera: tenim dos temps diferents, el temps de la història (la recreació dels anys immediats a la postguerra amb referències del període bèl·lic) i el temps del relat (moment durant el qual en Quel, ja ancià, escriu un retall de vida, abans no s’esborrin els records de la seva memòria i que coincideix amb l’actualitat i la contemporaneïtat). La segona: la importància dels records com a font de salvació de l’ésser humà; en Quel opta per la memòria mentre que personatges com en Maquis (l’altra cara de la moneda) opta per l’oblit. I la tercera: l’interès de l’autor per trobar una entesa entre dos registres lingüístics. Entesa que oscil·la amb l’ús d’un registre col·loquial, a voltes un xic forçat, amb un altre del tot evocador, fruit potser del desig del protagonista d’esdevenir i creure’s poeta. Destaco i recomano aquí el paràgraf de la p.145 on compara les abelles amb camarades stakhonovistes (una incursió deliciosa de l’element natural que li serveix per poetitzar un instant de silenci).
En Quel serà també protagonista i testimoni d’una història ocorreguda al balneari, l’accident narratiu de la ficció: una violació, un ultratge. En aquesta història coneixerem personatges prototipus: En Quel, un noi de la Segarra que pateix una malaltia pulmonar i que a canvi de treballar al balneari rep el tractament per guarir-se; un oficial excombatent feixista, el senyor Millán; en Maquis, un anarquista retornat que s’obstina en oblidar un passat que el persegueix; la Toia, la beneitona del poble que es belluga i pensa per instint, treballa al balneari juntament amb la Neus; la Neus, germana d’en Maquis una noia intel·ligent i madura que aprèn les lliçons de vida amb molta rapidesa, la qual cosa li permet sobreviure als embats del seu destí; en Pigrau, el jove seminarista amb idees revolucionàries, humanistes i amb afany d’erudició, però home de fe vocacional; el metge, solter per decisió, home de ciència i amb voluntat de modernització; les dones benestants de Barcelona que opten pel balneari com a lloc de residència estiuenca; els vilatans; els forasters que seguen el blat... Cadascun d’aquests personatges configura el teixit social d’aquest microcosmos.
No solament és important aquesta galeria de personatges sinó que també ho són els espais on es belluguen. L’espai central és el balneari, on hi circulen pràcticament tots, però un altre de molt important és el bordell, que és en paraules de l’autor “la catedral sexual de la nostra comarca” (confessionari de passions, desigs i frustracions. Lloc on es despullen les veritats i fugen les mentides). I entre un i l’altre, el bar del poble, lloc de xerrameca, de retrobaments i comiats.
En l’epíleg final d’aquestes memòries, en el post scriptum, trobem el darrer gir narratiu. El narrador apel·la la figura del seu nét i el fa partícip de la part de la història on ell ha estat el protagonista. La història està enregistrada en la cinta d’una gravadora. Aquest darrer play enllaçarà el passat amb el present i les llacunes de memòria desapareixeran com quan tanquem tots els interrogants en un relat de suspens.

Ressenya d'Anna Martínez Biayna, participant en la promoció d'Aigua pudenta, de Marc Capdevila.